L'obra d'Ignasi Calonge, per una part, ens du al món urbá, un món en el qual ha estat treballant, durament, al llarg d'aquests darrers anys. Un món urbá que ha estat investigant ¡ treballant des de la seva vessant estética més depurada i des de la seva vessant, cal dir-ho, filosófica i metafísica. Un món urbá, en definitiva, desproveít de qualsevol tipus de convencionalisme tradicional o anodí. Tot un desplegament de carrers i d'edificis, concís i contundent, en el qual les solucions cromátiques, a part d'inusuals, confereixen aquella unitat i aquella prospecció necessaries per tal d'entendre-les i fer-les nostres, en la mesura de les nostres capacitats i, sobretot, si tractem de veure- les des d'una órbita diferent.
Per altra banda, la pintura d'Ignasi Calonge també ha tocat, amb el seu mestratge proverbial, la natura morta o la figura humana, i ho ha fet amb la mateixa sensibílítat i amb la mateixa decisió amb les quals ha conreat el paisatge urbá. Les natures mortes d'Ignasi Calonge, moltes d'elles treballades des de l'exotisme de les terres on ha viscut en altres temps, (Indonésia, Tailándia), són d'una coheréncia i d'una nitidesa fora de série. Uns temes tractats amb aquella contenció i amb aquella harmonía própies de qui sap observar i investigar. Amb l'honestedat de Kartista que treballa, gairebé, dins del seu anonimat, amb silenci i amb resolució. Són algunes de les característiques d'Ignasi Calonge a l'hora de demostrar la seva veritat.
I el mateix podríem dir de les seves figures humanes, aparentment dures en el seu rigor formal, pero plenes de transcendéncia en els seus continguts. L'honestedat, en el món creatiu de les arts, quan és el que ha de ser, adquireix una dimensió i un valor diferents, virtut en la qual l'ética i la seriositat no están renyides, en cap moment, amb la qualitat o amb l'interés, independentment de si els seus resultats han d'agradar, o no, al públic. No és, tan sois una qüestió estética, si no, més aviat, de reacció. De contingut. D'equilibri mental. De sensacions. I d'emocions.